Lateral : bloc de notes al marge, a propòsit de les publicacions altres i les escriptures en curs

dimecres, 31 de desembre de 2014

Fin'amor. (A la llum de la tarda i altres dir amor)



Curbet Edicions

Va presentar
el llibre Fin’amor
­­–de Jordi Carrió (poemes) i Maria Espeus (fotografies)– 


 el dilluns 2 de desembre de 2013
a dos quarts de vuit del vespre,
a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès

Hi van intervenir: Quim Curbet, editor,
Vinyet Panyella i Jordi Llavina, 
padrins i autors del preludi i la coda  de l’obra,
i l’autor.

L’actriu Alba Pujol va dir alguns poemes del llibre,
acompanyada a la guitarra per Pau Carrió.




Acte de presentació gravat integrament per l'Ateneu
(atenció: poseu el volum al màxim per sentir la guitarra)
---------------------------------------------------



Presentació Fin’amor
(text de la intervenció de jordi Carrió)
Sala Oriol Bohigas, Ateneu Barcelonés,
dilluns 2 de desembre de 2013

Bon vespre

Fin’amor és el meu primer llibre sense notes ni endresses, una contenció ben poc habitual en mí.

Aquí, sí, van ara els agraïments:

a totes i tots els que m’heu inspirat i ajudat a fer el que he publicat fins ara. Des de Maïs l’obra absent a L’estació de Portbou en procés d’escriptura.

i, per aquest Fin’amora les “midons” de la meva vida ...

i a Vinyet Panyella, que ha fet que un poemari sigui un llibre i ens ha regalat el seu Pòrtic amb tres tornaveus a Jordi Carrió i Maria Espeus...
i a l’editor Quim Curbet que ens ha ofert “vincles”, la col·lecció, per  materialitzar-lo.
i a Jordi Llavina que s’hi ha sumat amb el seu escrit La cambra fosca i el cos solar o l’agafall de doble ansa: poesia i fotografia...
i als meus estimats Maria Espeus, per les fotografies, i Pere Torrent, Peret, pel seu disseny ...

O sigui: aquest llibre és obra de 5 poetes: Peret, Maria Espeus, Jordi Llavina, Vinyet Panyella i el que us parla. En nom de tots, gràcies Quim Curbet.

Agraeixo especialment la lectura dels poemes i l’acompanyament musical a Alba Pujol i Pau Carrió (els escoltarem tot seguit), a Marc Permanyer la projecció de les imatges, a l’Ateneu la generosa cessió de la sala, i a totes i tots els que m’acompanyeu en aquest acte, la vostra presència.

Els dies que vindran, el llibre, va deixar sobre la taula entre els esborranys descartats, aquest poema, "Les dones i els dies", escrit el 2005 i que ara dic: Que mai no t’abandoni la presència serena de la tendresa, el desig i el misteri. Que sempre t’acompanyin, com ara, les dones i els dies.

Vinyet Panyella i Jordi Llavina, als qui va, de nou, l’agraiment, us han parlat de Fin’Amor amb una potser excessiva generositat .../... Jo aprofito l’avinentesa i us parlo dels “amors” que he escrit fins ara:

"L’amor del fons de l’ànima, que té cos i té nom, que té arrels i fruits, l'amor per l’estimada que pot donar-te raó de tu, d'un tu que ets tu-que-l’estimes de sempre i per sempre, més enllà de l’amor d’ara, per l’estimada que t’atreu i et commou com mai…a "La garriga" de Pols de vidre, a "Juny" i "Sis minuts, cinquanta-nou segons", de Els dies que vindran; al poemari "A Mo ara", tot ell; i als poemes "Tarda d'hivern", "L'hivern encara" i "La vida" del Reduccions 98-99.

L’amor amical per Plena-de-llum, l’amor carnal, jove i impensat, el llampec d’aquell instant que sempre perdura… a "La memòria del cos" de Els dies que vindran.

L’amor per l’amiga (l’amiga i la seva obra) que sap "esculpir” la vida, que sap redreçar la línia de l’horitzó i passar a l’altra vessant de l’ànima, als poemaris “A ull nu” i “L’univers Maïs” del llibre/escultura Maïs, l’obra absent.

L’encantament d’un estiu per la noia de mirada densa, de qui mai no has descuidat l’encís entre les flors dorments de les hortènsies… a "Diari intim" de Els dies que vindran.

L’amor per l’amiga que sap hissar, com ningú, les veles de l’amistat a “Veles blanques” de Els dies que vindran.

L’amor per l’amiga d’ulls estelats i mans albades, l’amiga estimada com un lleu oreig, com un rastre de carícia que no voldries perdre… a "Es la llum la certesa" i "L'airedolç" de Els dies que vindran; i a "L'instant fugaç" -inèdit-.


L’amor de ficció, on hi pots projectar les vivències de tots els amors que has viscut, l’amor per “Elena”, virtuosa de cambra de la Capella Reial, benamada amiga d’ulls verds amb aire de dama, a molts dels poemes de Suite Barcelona 1710 -1715, (2011) de fet un poemari que tracta “de l’amor en temps de guerra” com diu Santanach a l’Epíleg.

I aquest enamorament intens per l’amiga secreta i blanca , un amor somniat i immaterial ­–¿del tot imaginat?– commovedora il·lusió de l’esperit que et fa sentir trovadoresc com l'occità Folquet de Lunel al segle XIII... "Tant fin’amors totas horas m’afila ma voluntat, qu’ieu de lauzar m’afil midons"

... I tots els amors que visc -i no es sobreposen!- els amors que, amb designi o sense, escric i proclamo." 

Finalment, avui, que no dic els meus poemes, (ho farà molt millor l’Alba), us vull llegir el poema de Vinyet Panyella amb el que ella clou el seu pòrtic:

Fin’amor, fin’amor,

la mirada revela
les ombres del cos,

el poema és conjur
al roent de l’amor

i és l’últim refugi
enfront de la vida
i enfront de la mort.


------------------------------------------------------------------------------

Aqui van 5 dels 15 poemes de Fin'amor publicats a la revista 
POETARI num 3 de juny de 2013,
escollits per Vinyet Panyella:




A la llum de la tarda

A la llum de la tarda, l'amiga obre els ulls, i les seves pupil·les són aire. El seu cos sereníssim, una escuma de càntics, les seves mans, signes d'un vol que mai no arriba a esvair-se. La mires de lluny i t'enamora. La llunyania t'hi acosta més que un bes, més que una abraçada. La mires de lluny com la miren els astres. Saben del quiet respir que la llum exalta. El sol s'embosca a l'entrellum dels arbres. Benigna, lleugera, ingràvida, per sentir-la no serveixen els sentits del teu món. Als seus llavis, la tarda és una pausa. Un somni t'ha escollit des del cel dels seus ulls. Dels turmells al bescoll, imagines les delícies del seu cos, i, afonat en l'encís de la set, et preguntes què seria de tu si no fos tota impossible. Tanca els ulls, i les seves parpelles són aire.... El món material neix quan no hi és.


El vers on viu

Hi ha dies que necessites un lloc on sigui el que no és. Hi ha dies que enyores els seus ulls i els retrobes als teus ulls. Saps que no vindrà. Ella és aquesta espera. Hi ha dies que la seva imatge et pren, es despulla al paradís de la memòria i aroma l’aire, dolcíssim i lleu. Ella és la seva absència, el mateix centre del poema és la seva absència, el mirall d'aquest paradís secret, inaccessible, fet de paraules que no escrius, el vers on enfiles ara goig i desig, l’espai mental on t'abandones entre allò contemplat i la contemplació, el vers on viu. En ella tot fa l’amor. No esperes trobar-la. Sota la lluna de falç, només hi resta el paper en blanc, la nuesa de la malenconia. Amb les primeres clarors, al sol de demà, sacrificaràs la passió a la cerimònia del poema i el poema mateix.

En l'ineludible silenci el cor s'aombra.




A l'hora nua

Ella és qui viu en tu. Els seus ulls, en els teus. Invoques la primavera, i un riu de flames recorre els camins del cos a l’hora nua. Encara que no somniï els teus somnis, encara que ho ignori, ella viu al teu pensament. Tota impossible, imprescindible. Secreta i blanca, la duus en silenci dins els ulls i al seu rostre reposa la dolcesa. ¡Què no donaries pel goig de l’instant dels llavis i el bes! Sobre la seva absència estens ara l’amorós anhel, el desig infinit, i escrius és ella la tendresa, la perfecció intacta de la llum que a les nits llargues encén les darreres brases als teus ulls i acarona el teu cansament.

Només tanca els ulls: que no t'abandoni.



Fer-ne poesia

Potser ets ja l’amant dels teus propis mots. Has aprés a viure en el que escrius. És aquí, en l’enlloc de l’ésser, on, sense ni ombra d’autocompassió, vius el temps del delit i el de l’enyor, el temps d’espera de la claror suspesa quan l’últim raig de sol daura el seu rostre i ella dóna al dia la humana mesura. Com si sabessis trobar en l’escriptura el teu destí, delerós, et mantens obert als senyals d’albes futures on la seva bellesa intocada es deturi un instant, reposi en el teu cor com una cura d’amor i s’atardi en l’encalmat bany dels horitzons sobre el mar fins que, com ho fa el sol a la dolça hora del vespre, s’enfosqui, com ara, sota el vel de la nit d’aquests versos. Et preguntes si és possible més lluny el seu cos, la ventura del bes dins l’espai del poema.

A la fi potser ja només mires d’escriure, ¿de viure?, lentament i secreta, el pas dels versos per la vida.


Tu, amb ella sense ella, sol

La coneixes en els teus somnis. L’amor és on es troba. Dreta, peu nua, li descordes la brusa. Deixes que li caigui espatlla avall, malucs avall. La llum succeeix la llum en la transparència. La imatge del seu cos serè és el teu obrador. Hi aprens les rutes enceses que et porten a trasbalsar-ho tot. Ella es fa visible i corpòria en el somni que somnies. Amb els dits dibuixes t’estimo, a les sines, a les natges, vora la molsa del sexe. S’ajeu a la teva mercè, estesa de cames, deixada anar, oferta, i el somni duu el secret dels seus llavis càlids i tendres, i convida que els obris amorosament i lenta, i dins l’estança flonja d'aquest poema s’hi esmuny la teva llengua una altra vegada, i una altra, i el mar esclata dins el seu claustre, i ella es desfà en tu, i en llamineges la mel a cada onada i el goig a cada vers.
Rendit al somni, sense cap defensa, tu ets seu i no res més.


...................................................................................................

"Le poème est l’amour realisé du desir demeuré desir". René Char
"Sí, dibuixar-te, a còpia / de versos;...". Marià Villangòmez.
"Escribes poemas / porque necesitas / un lugar / en donde sea lo que no es". Alejandra Pizarnik

....................................................................................................


NOTES ( al marge de l'edició) 

1. Walter Benjamin al seu llibre Somnis explica que l'experiència i el sentit dels somnis no els podem trobar en les paraules sinó sota d'elles. Que la sensualitat té a veure amb la llunyania de la mateixa manera que la sexualitat té a veure amb la proximitat i que curiosament és en el somni on la intensitat de la nostàlgia pot travessar el llindar de la possessió, on es pot arribar a sentir la proximitat extrema. No és estrany que aquests poemes, que bé podrien ser continuïtat del poemari Els dies que vindran, remetin a Benjamin: han sorgit coincidint amb el procés d'escriptura de L'estació de Portbou.

Són l'expressió d'un enamorament, el traç de l'instant precís, l'esqueix d'un somni secret. Escrits ara sense designi, silents, aspiren a mantenir-ne la pura llum. Sota el fraseig de les paraules,A la llum de la tarda descriu l'encís que desvetlla la bellesa ingràvida i llunyana de l'amiga; Abans l'alba no hagi empès la nit és l'esqueix d'un somni que arrenca de l'enyor, el somni secret on es despleguen els encants del món material, de la proximitat imaginada del cos estimat; a El vers on viu l'autor s'allunya del somni i, decidit a ombrar-se, sembla renunciar fins i tot a l'escriptura; a L’amor en espera, viu la joia de l'amor i sembla esperar l’ofrena del bes; a La nit més claral’autor viu de nou la il·lusió de l’amor físic; a A l’hora nua torna al goig intens del desig i a Tan a prop i tan lluny l’amador, enlluernat, tem, de fet, allò que més desitja; finalment, a Fer-ne poesia, a Tu, amb ella sense ella, sol, a Emmirallat dins seu, Pura llum i Exposes l'Ànima, tot és ú: el vers, l'amistat astral, l'amor amical, el poema, el plaent contacte físic imaginat, la intensitat de l'encantament que es vol perdurable... i l’escriptura, l’escriptura, l’escriptura...

................................................................................................

2. Fin'amors


Jaume Vallcorba parlant del seu llibre «De la primavera al paraíso» en una entrevista recent a LA VANGUARDIA (4-3-2013) diu: "L’ésser estimat, per ells [els trobadors], sempre és una dona inabastable.
És un sentiment tan hiperbolitzat que el seu ideal és una dona absolutament inaccessible. La gran novetat és que el trobador, sabent i tot que mai no aconseguirà aquella dona inabastable, resta fidel al seu desig".

D'aquest "amor" (l'amor impossible de "et preguntes que seria de tu si no fos tota impossible") també ens en parlava Joan Fuster al seu «Diccionari per a ociosos» com d'una "creació dels trobadors provençals, completada i polida pels poetes italians del dolce stil nuovo".


¿Hi ha, avui, una poesia "trobadoresca" ?
............................................................................................


3. Els dies que vindran, el llibre, va deixar sobre la taula entre els esborranys descartats, aquest poema, "Les dones i els dies", escrit el 2005 i que ara és aquí:

Les dones i els dies

Que mai no t’abandoni la presència serena de la tendresa, el desig i el misteri. Que sempre t’acompanyin, com ara, les dones i els dies.

............................................................................................


Post/escriptum Fin'amor

Quan donava per tancat Fin'amor ha sorgit un recull de petits poemes, aquests en primera persona, "A la llum d'estimar-te", "El senyal" i "Amb els braços oberts", que s'incorporen aqui -de moment- com un epíleg tot i que a hores d'ara no sé fins a quin punt Fin'amor té vida pròpia ...

A la llum d’estimar-te

I
inconscient de tu mateixa,
duus el foc de la vida
arrapada a la pell

II
modeles prodigis

quietament, humilment,
com si fossin tu

III
diré el teu nom

en una invisible escriptura de veus pures:
l’esplendor invocada

IV
no em cal sinó sentir

enllà del teu silenci
la dolça remor de la teva llum

V
al llindar del somni,

l’amor es fon
a la riba del teu cos

VI
a la llum d’estimar-te

m’endinço en la nua claror inviolada, intemporal
i tot ve cap a tu

VII
somni, sentit,

a l’alba
tota la pau és teva

VIII
en deixar de somniar-te,

estimar-te
esdevé claredat

IX
dama de llum,

amor, tota tu,
paraules enceses



El senyal

Amb la veu callada els teus ulls anuncien albes. ¿Hi sabré veure el senyal que pot salvar-ho tot quan cau a l’aigua de l’ànima que en la quietut l'espera?


Amb el braços oberts

Alçat entre el delit d'ésser a prop i l'aflicció d'ésser lluny, aquí em tens, amb els braços oberts, com una brancada oferta al teu vol.


 Juny-Juliol 2013
______________________________________________________